... on tot es queda enrere, on tot és dissol entre les gotes, on la frissera per arribar a casa ens obliga a no gaudir de l'espectacle que ens envolta al carrer, i ens limita a fer-nos mirar per la finestra de casa, com gota a gota, la pluja va caient al terra com si fossin llàgrimes del cel.
Són aquells dies en què creiem que la pluja ens està esgarrant els plans, i ens sentim melancòlics, recordant, somiant, qui sap si plorant... Aquells dies en què la pluja és la culpable de tot.
Són aquells dies en què la pluja ens supera i ens manté ferms a casa, qui sap per què..."
1 comentari:
què interessant :p
Publica un comentari a l'entrada