nothing is gonna change my world...

... dejarse llevar suena demasiado bien ...

ara se'n diu crueltat de la sinceritat...

a vegades els hi passa als qui tenen el cor massa gran...

que els hi fa mal una part...

a vegades, però aquest a vegades és massa sovint.

Les portes estan obertes, qualcú t'està esperant amb un somriure d'orella a orella, però no t'oblidis que demà te la pot estar jugant.

Estem fent un conjunt d'hipòcrites, de falses veritats. Adornam la vida amb metàfores, amb la més rítmica poesia per anar tirant endavant.

polsets màgics

una veu pot canviar una habitació.
com la brisa pot canviar un passeig al costat del mar.

inflamada d'amor, conscient de la bellesa del meu voltant, gaudint de cada moment de vida i mort a la vegada...

amor és una altra forma de dir vida, i l'amor no és més que la sensibilitat a la bellesa.

la bellesa provoca amor; l'amor comporta bellesa.

si.

Sempre m'ha agradat.

I em resulta curiòs.

Avui ho he (re)afirmat.

Blau

Talvegada arriba el moment de tornar a fer la maleta i tornar a marxar.

De conèixer noves cultures, de trobar una altra vegada un altre jo com tantes vegades he trobat, un altre reflex, un altre gir de 360º 

sobre la meva persona.

D'agafar totes les coses, llançar records que porten amargura.

Però no sé on anar, ja he descobert que les grans ciutats no m'agraden,

que necessit l'aigua com si me l'hagués de beure, com si fós part de mi.

Que necessit el blau com el vermell del meu cor, com l'aire que respir.

Però em fa pal...

Talvegada que només em quedi amb llançar els amargs records,

i a tu, et llenço?

si aquestes paraules t'arriben aconseguiran portar-te on res i ningú ha anat. te les diré amb veu petita, xiuxejant, i t'arribaran abans que tu tanquis els ullets, i de repent t'adormiràs. em somiaràs, seré com un àngel caigut del cel, i si em preguntes et diré que sóc allò que ningú vol, que acompanya als cor-ferits, als enamorats d'impossibles. somiem, sóc la compresa dels incompresos, sóc el rosa dels negres, sóc l'alegria dels desgraciats. aniré on tu vagis, et prometo no abandonar-te si em promets amor etern...

amor etern?

On estàs ànima meva...

i de nou (si es pot dir de nou) sol-i-tud, tot i que fins i tot aquesta nit sentiré el meu cor batir, potser no serà tanta sol-i-tud, serà batec i ànima en mort, com un cor que s'encongès quan no troba una raó per seguir bategant, i aixecar-se al temps i saber que aquesta sensació no acabarà mai... i si vols no et penso més... just quan anava a saltar de felicitat, tot el meu dintre que tu coneixes, que tu saps, viu un moment molt més díficil que mai... no és suficient haver tallat els ponts, no en tinc prou amb haver aturat el món ni amb haver deixat la pluja sense gotes per haver-les totes plorat, si després encara queda aquesta manera de ser encara més fràgil, més dèbil. M'agradaria saber si hi ets o si tan sols és una il·lusió inútil... On estàs ànima meva... Aquest cor meu que es bateix entre vida-mort. I jo t'estic cercant i em fan mal els ulls com mai... On estàs ànima meva, sense tu la meva vida és com un buit... Talvegada darrera la lluna estaràs com el somni més buscat que si el cerques no el trobes, que si no el vius no saps què és. 

On estàs ànima meva...

sents una escalfor per dintre... 

i

pam-pam,

et guanyaré, no ho dubtis pas

mátame con cuchillos si no tienes espada, y si te faltan sólo basta con palabras, que hieren, que atacan, que humillan, con palabras...

malditas palabras...

eternalment feliç, 

no m'han calgut mai psicotròpics...

samy

¿qué es para ti fotografia? reflejar por ejemplo este marullo de gente feliz que va paseando por el maremagnum, o quizás hacer lo contrario y mostrar una visión pesimista... o quizás talvez reflejar toda este gente que en domingo pasea desesperada para ir a comprar...

o tal vez enseñar el reflejo turquesa del mar en tus ojos...

El cor si pogués pensar, s'aturaria.

Tu ets la primavera per qui tant sospirava durant el glaçat hivern.

Distàncies

Jo tenia un mar d’estels brillants en una cala solitària. Jo tenia un cel de somnis per complir i un grapat d’amor as meu voltant...

Quan vaig decidir anar-me’n, mar endins, mar enllà, vaig deixar tot enrera sense pensar, amb ets ulls tots entel·lats, amb ets ulls embriagats d’il·lusions, de pors, d’il·lusions per complir.

I ara quan he tornat no he trobat res as meu costat.

 

Pots dir-me quin preu té sa felicitat? Pots dir-me si és qüestió de somnis o realitat?

 

No puc equilibrar, ses dues parts de sa balança, no puc trobar s’equació exacta, no puc trobar el què vaig deixar i el que tenc.

I ara diguem que caure implica tornar-se a aixecar, i ara diguem que sempre hi haurà algú as teu costat….

No miris cap a s’altre costat, no vulguis deixar còrrer tot el què sents, m'entens?

 

colors

Ningú mai et podrà dir de quin color és la teva ciutat, ni de quin ho són els teus petons, de quin color són els teus sentiments, ni de quin color el teu cor...

o si, de color plata que els té tots...

Tenia una necessitat estranya d'escriure... d'anar a dormir amb uns braços al meu voltant... però no crec en els llibres que m'han regalat, tampoc en l'amor que m'han venut. Talvegada tenc ganes de veure de reüll les teves espatlles, o la teva cara somrient, d'anar al llit, o a un altre lloc, d'un petó, o d'un bona nit, bé de fet, simplement d'uns llençols calents.

"Són aquells dies de pluja...

... on tot es queda enrere, on tot és dissol entre les gotes, on la frissera per arribar a casa ens obliga a no gaudir de l'espectacle que ens envolta al carrer, i ens limita a fer-nos mirar per la finestra de casa, com gota a gota, la pluja va caient al terra com si fossin llàgrimes del cel.
Són aquells dies en què creiem que la pluja ens està esgarrant els plans, i ens sentim melancòlics, recordant, somiant, qui sap si plorant... Aquells dies en què la pluja és la culpable de tot.

Són aquells dies en què la pluja ens supera i ens manté ferms a casa, qui sap per què..."

18 anys

"Avui és un dia molt especial per a tu. Després de 18 anys ja ets major d’edat. Talvegada no saps encara l’autèntic significat de ser-ho però ja l’aniràs descobrint. Et trobaràs moments d’impotència, de solitud, d’alegria, de tristesa... Pensaràs en tot aquells records que has deixat enrere, aquella etapa que tan has xalat, i molts cops voldràs tornar en ella, com a refugi. Voldràs tornarte a sentir com un fillet petit abraçat a la seva mare, fora de qualsevol perill. Però no podràs i és aquí on et faràs gran. Aprendràs el veritable sentit de viure per un mateix i per a tu mateix. Aprendràs a descartar les coses innecessàries de la vida, deixaràs de pensar en tonteries i comenceràs a dependre de tu, sabràs que si no et preocupes tu per tu, no ho farà ningú. 

Potser aquesta responsabilitat de cuidarte al principi et vindrà una mica gran, però et donaràs compte que el primer fill que té una persona a preocupar-se, a mimar-lo és un mateix. Et sorprendràs de l’esforç que requereixen algunes coses, especialment d’aquelles que no li dónes importància i aprendràs a valorar un petit detall, per petit que sigui. Mai saps el que val una cosa fins que no la perds. I si, en moments d’impotència, de solitud, d’incertesa, ploraràs, tampoc no costa tan reconeixer-ho, però serà llavors que aprendràs a ser el teu millor amic i et donaràs ànims per seguir aquest camí que anomenem vida, i et recordaràs de tots aquells moments que has estat feliç i tots aquells que queden encara per ser-ho. 

I em diràs que encara et queda temps per tal de que et donis compte de tot açò, que tu seguiràs fent la vida igual, que aquest dia només ha estat un dia més en la teva vida, i que aquesta segueix el seu camí habitual. Però ja aniràs vegent com els petits privilegis (dits aixines) a poc a poc se t’aniran desapareixent, fins que un dia, l’únic privilegi que tindràs és el de fer el que et dóna la gana, però potser aquest privilegi costa molt més de tenir del que sembla i serà llavors, quan sapis sobredur aquest privilegi, que seràs gran."