i de nou (si es pot dir de nou) sol-i-tud, tot i que fins i tot aquesta nit sentiré el meu cor batir, potser no serà tanta sol-i-tud, serà batec i ànima en mort, com un cor que s'encongès quan no troba una raó per seguir bategant, i aixecar-se al temps i saber que aquesta sensació no acabarà mai... i si vols no et penso més... just quan anava a saltar de felicitat, tot el meu dintre que tu coneixes, que tu saps, viu un moment molt més díficil que mai... no és suficient haver tallat els ponts, no en tinc prou amb haver aturat el món ni amb haver deixat la pluja sense gotes per haver-les totes plorat, si després encara queda aquesta manera de ser encara més fràgil, més dèbil. M'agradaria saber si hi ets o si tan sols és una il·lusió inútil... On estàs ànima meva... Aquest cor meu que es bateix entre vida-mort. I jo t'estic cercant i em fan mal els ulls com mai... On estàs ànima meva, sense tu la meva vida és com un buit... Talvegada darrera la lluna estaràs com el somni més buscat que si el cerques no el trobes, que si no el vius no saps què és.
On estàs ànima meva...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada